Ja fa anys que tinc superada la fòbia d'anar sol al cinema. M'agrada veure les històries en pantalla gran, a les fosques i ocasionalment amb crispetes. És com si captessin mes la meva atenció.
per això habitualment els dimecres vaig a la sessió de les 4 als cinemes Aribau o a qualsevol altre que projecti una història desitjada.
Aquest passat dimecres però la nova comèdia del Woody Allen no va captar tota la atenció que és mereixia per una imprevista aparició: un especimen que creia extingit o relegat a les darreres files dels cinemes mes foscos i de sèrie B, un possible "pajillero" de cine.
En aquestes hores i tractant-se de "Si la Cosa funciona" la majoria de persones que ocupaben les butaques de la sala 5 eren jubilats, i jo al mig, en la típica fila buida quan va entrar un noi d'uns 30 anys i melena que despres d'avançar força es va girar i al veure'm va retrocedir fins seure a la meva fila deixant nomès una butaca entre els dos, potser per no fer xerrar mes del compte a les avies que darrera nostre s'estaven carregant l'Àgora d'Amenabar sense tant sols haver-la vist ni dir be el nom d'Hipatia.
Quan les llums es van apagar i va començart el film la mà del noi es va allargar i va ocupar la butaca-frontera a escassos centímetres del meu braç, i així va estar tota la pelí on jo, de braços creuats no podia deixar de mirar de reüll com aquella mà aliena no paraba d'insinuar que per error em podia tocar el braç.
La veritat, a aquestes alçades de la vida creia que no em trobaria en una situació tant ridicula. Una cosa és lligar a la cua de la taquilla, o que un altre solitari et parli sobre la pelicula i una molt diferent és que algu t'assetgi subtilment, tampoc era molt guapo crec, i no et deixi disfrutar de l'espectacle pagat.
Quan s'acava el film el protagonista fa un monòleg sobre la felicitat i el positiu d'atrevir-se i jo penso, aquest captara el missatge i em fotra mà....
Per sort quan van sortir el titots de crèdit ambdos ens vam aixecar i malgrat que la coca-cola (light off course) m'havia deixat la bufeta a punt d'explotar al veure desapareixer el noi intuint que es perdia als labavos vaig optar per perdre aquests tren i còrrer cap a casa per no pixar fora de test.
És aquesta la meva recompensa per anar sol al cinema? són aquestes les relacions que m'esperen???
Algú vol venir amb mi al cinema a veure la pel.licula i comentar-la despres amb un cafe evitant el moment sordid i els kleenex??? La Cosa funciona! els homes.......no!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo també vaig, de tant en tant, al cinema sol.
Però mai he tingut la sort(?) de trobar-me en una situació així.
No em negaràs que té el seu morbo...
Vas fer ben fet de marxar corrents!! Que freak! Aixó de lligar als cinemes es portava al frenquisme!!
Isaac creu-me tindria morbo si el noi fos un guaperas i hagues buscat un altre tipus de complicitat abans d'apagar els llums. No era precisament el típic macot que va al cine Verdi.
Glamboy era com haver passat per la màquina del temps, una peli clàssica de l'Allen a Manhattan i un reprimit de cinema. Per sort aquest dimecres veient Àgora no es va repetir.
Publica un comentari a l'entrada