dimecres, 6 d’octubre de 2010

Cap 5: Gay 2.0

Estem vivint una era tant ràpida que una persona pot viure entre diverses generacions, estils de vestimenta, tribus urbanes inclús pot viure diferent etapes de preferències sexuals. Com els equips informàtics canviem tant de pressa que si et pares a pensar ja estàs obsolet.
Ja no som la generació Baby Boom, ni la X, ni tant sols la XY, post-moderns, pre-NINIs i entre tantes peces de roba la gavardina de Gay.
Però aquí i ara i obviant la resta de mòn que no és el nostre País, entorn polític i panoramica cinematogràfica on ser Gay encara pot ser motiu de la pena capital, deixant de banda aquest drama no hem canviant molt en tres dècades????
Si els homosexuals que van viure durant el franquisme van patir una etapa ben gris, de riota amanerada, bigotet tenyit i mirar cap a una altra banda (versió Mashintoch) posteriorment hi va haver la visibilitat de la transició, amb l'estigma del SIDA sobrevolant el nostre cap, el Freddy Mercury i l'Almodovar i la llibertat petarda però marginal de la democràcia (els primers PC)
En aquella època jo era un bebè que jugava a cuinetes però no pensava que estava iniciant el tòpic del nen gay. Llavors arriba el 2000 es parla de l'Europa moderna, arriba un bon dia del 2005 i el President del Govern central ens diu per llei que tenim els mateixos drets que la resta, que ens podem casar i formar una família amb descendents sense restriccions, tot i que la ment no va tant ràpid com seria necessari en termes de tolerància. Resulta que un assumeix que és gay, ho fa saber a qui pertoca (Windows 95) i ara que han passat els anys veus les noves generacions, t'atures a pensar i t'adones que cada cop afortunadament per una part, la de passar desapercebut, cada cop és mes difícil distingir un gay d'un hetero, i ja no és la pitjor ofensa confondre't i per una altra, coi ara costa molt saber si tens un amic o un possible lover.
Sembla a ser que en general ja no són tant traumàtiques les sortides de l'armari ni tant estranya la visibilitat a tot arreu i és que estem per fi davant del Gay 2.0 segur de si mateix, reversible, sense etiquetes únidireccionals i lliure de conflictes interns que casquen (potser menys traumes faran mes fluixa la literatura del futur). En el fons envejo una mica aquesta naturalitat i m'alegra pensar que poc a poc en algun racó tot progressa adequadament.
Que queda: la globalització i consolidació d'aquesta tolerància no oblidem que ara esta de moda el Tea Party...