diumenge, 19 de setembre de 2010

Cap 4: Nous aires, vells camins.

Deu fer cosa d'un any em vaig plantejar la possibilitat de trencar amb la ciutat i tornar amb el front pansit d'on vaig partir fa una dècada. Amb la cua entre les cames i cercant una vida menys angoixant i solitària de la que m'aporta BCN. Els auguris eren d'una immensa tranquilitat però la vida se'm presentava d'hermità o de novícia enclaustrada entre parets de 4 segles d'història i una silenciosa resignació de ser el tiet raret i solter que a falta de possibles nebots cria gats perses enormes.
Aquesta desídia i aquestes ganes de fugir eren culpa en gran mesura dels conflictes laborals i de dur una vida sense substància i carregada de relacions-simulacre i parelles frustrades.
Aquest pou on em vaig ficar jo mateix em va fer cridar un bon dia i em va socórrer algun amic i una psicòloga em va llençar una corda que segueixo escalant.
Desprès d'una llarga negociació, de resoldre mil conflictes i estar tant bloquejat que ni tant sols podia escriure ara m'he agafat amb els braços a la boca del pou i he aconseguit tocar de peus a terra adonant-me de que he perdut un any de la meva vida que hagués pogut estar important i per trencar aquesta dinàmica he pres una sèrie de decisions:
Deixo la feina actual i si tot va segons està previst treballaré mitja setmana a BCN i mitja a Tarragona, un fifty fifty alternatiu a la deserció.
Demà em matriculo a la universitat per acabar el que vaig començar fa 10 anys.
Aquesta setmana trucaré a la psicòloga per seguir avançant després de la pausa d'estiu.
Això no és sexe, no són relacions sentimentals però és el principal motiu pel qual no he pogut fer res mes que anar al cine o intercanviar 4 paraules pel xat els últims temps.
1r pas reconeixer-ho.
2n buscar-hi una solució.
3r Tornar.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Cap 3: A single man

El fet de que Tom Ford es posi a dirigir un film ja crida l'atenció i si a sobre hi apareixen Colin Firth, mes guapo que mai, impecable de blanc i negre i amb unes ulleres perfectes, Julianne Moore i el bombó del Cortajarena doncs de calaix que crida l'atenció.

D'una estètica dels millors 50 on el director dissenyador es llueix amb els estilismes i recrea a la perfecció el drama silenciós que viu el protagonista que sovint apareix nu dins de l'aigua amb clarobscurs que mostren el seu dol per la pèrdua de l'estimat.

El millor. que és perfecta estèticament i que tots i cadascun dels personatges es preciós.

Que li falla, que res és transcendental i que et deixa buit com buida és la vida dels personatges en el fons i miserable per la solitud que el envolta.

La novel·la en que s'inspira té sentit en el seu espai temps. El film desencaixa ara mateix però serveix de memòria històrica dels anys durs on un vidu era un home solter. I com sempre un pensa que la vida, si no es comparteix no serveix absolutament per a res... ja sigui amb un gran amor o amb molts petits amors amics.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Cap 2: Un mirall on s'hi reflecteixen vampirs

Quan Michael de Queer as Folk va fer 30 anys els seus amics li van fer una festa on li anunciaven que havia mort oficialment pel "mundillo" gay i que passava de rei de la pista a home invisible. No obstant aquesta premonició fou quan el personatge troba el veritable amor i posa fi a anys de buscar desesperadament sense trobar res mes que nits furtives i fer d'espelma a la cambra fosca, algú ha escoltat mai nombrar un "cuarto oscuro" en català, diria que al xoriguera no apareix...

Els vint estan molt be, i estan sobrevalorats, nomes els vaig enllorar aquest estiu ballant al costat d'un preciós aragonès de 19 anyets que em va fer passar tota la nit ventant-me amb un vano pensant que bonic hagués estat jo mes jove, mes prim i mes atrevit mossegant aquells llavis tant sobtats.
De vegades semblo un vampir, serà que m'he aficionat a True Blood i m'inspiro de tot el que m'atreu. Per cert genial serie mig indie, mig gore, pujada de to i amb l'excusa de la sortida del taud dels vampirs es llencen nombroses metàfores sobre el racisme i la homofòbia, en definitiva la por i l'odi irracional al desconegut.

Per això em veig en aquests vampirs, guapissims per cert, i m'he enganxat a aquest mòn paral.lel de tenebres als meus quasi 30 anys he passat de Buffi Caçavampirs a vampirs caça iogurins. ces't la vie, la vie en blood.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Cap 1: Un nou aire

Passada la vaga de guionistes, en aquest cas jo i les circumstàncies. Un cop tancada i deixada com a frustrada la etapa de diari d'una dieta (hi seguirè insistint en silenci).
ara enceto una nova "temporada" amb noves ganes i per fer una reflexió del camí cap als propers 30 que ja estan tant a prop. Com deien la Carrie i les inseparables: Els 30 és la millor època, som joves com als 20 però amb més experiència i mes poder adquisitiu. Doncs reflexionem en aquest racó cap al canvi de dècada.