Deu fer cosa d'un any em vaig plantejar la possibilitat de trencar amb la ciutat i tornar amb el front pansit d'on vaig partir fa una dècada. Amb la cua entre les cames i cercant una vida menys angoixant i solitària de la que m'aporta BCN. Els auguris eren d'una immensa tranquilitat però la vida se'm presentava d'hermità o de novícia enclaustrada entre parets de 4 segles d'història i una silenciosa resignació de ser el tiet raret i solter que a falta de possibles nebots cria gats perses enormes.
Aquesta desídia i aquestes ganes de fugir eren culpa en gran mesura dels conflictes laborals i de dur una vida sense substància i carregada de relacions-simulacre i parelles frustrades.
Aquest pou on em vaig ficar jo mateix em va fer cridar un bon dia i em va socórrer algun amic i una psicòloga em va llençar una corda que segueixo escalant.
Desprès d'una llarga negociació, de resoldre mil conflictes i estar tant bloquejat que ni tant sols podia escriure ara m'he agafat amb els braços a la boca del pou i he aconseguit tocar de peus a terra adonant-me de que he perdut un any de la meva vida que hagués pogut estar important i per trencar aquesta dinàmica he pres una sèrie de decisions:
Deixo la feina actual i si tot va segons està previst treballaré mitja setmana a BCN i mitja a Tarragona, un fifty fifty alternatiu a la deserció.
Demà em matriculo a la universitat per acabar el que vaig començar fa 10 anys.
Aquesta setmana trucaré a la psicòloga per seguir avançant després de la pausa d'estiu.
Això no és sexe, no són relacions sentimentals però és el principal motiu pel qual no he pogut fer res mes que anar al cine o intercanviar 4 paraules pel xat els últims temps.
1r pas reconeixer-ho.
2n buscar-hi una solució.
3r Tornar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
el primer pas, és important, també ho és tenir projectes.
Si t'agobies, vina a viure a Girona!
L'important és que estic en moviment.
Si el pla B s'esfuma Girona pot ser un bon pla C.
Publica un comentari a l'entrada