Cap 5: Gay 2.0

Estem vivint una era tant ràpida que una persona pot viure entre diverses generacions, estils de vestimenta, tribus urbanes inclús pot viure diferent etapes de preferències sexuals. Com els equips informàtics canviem tant de pressa que si et pares a pensar ja estàs obsolet.
Ja no som la generació Baby Boom, ni la X, ni tant sols la XY, post-moderns, pre-NINIs i entre tantes peces de roba la gavardina de Gay.
Però aquí i ara i obviant la resta de mòn que no és el nostre País, entorn polític i panoramica cinematogràfica on ser Gay encara pot ser motiu de la pena capital, deixant de banda aquest drama no hem canviant molt en tres dècades????
Si els homosexuals que van viure durant el franquisme van patir una etapa ben gris, de riota amanerada, bigotet tenyit i mirar cap a una altra banda (versió Mashintoch) posteriorment hi va haver la visibilitat de la transició, amb l'estigma del SIDA sobrevolant el nostre cap, el Freddy Mercury i l'Almodovar i la llibertat petarda però marginal de la democràcia (els primers PC)
En aquella època jo era un bebè que jugava a cuinetes però no pensava que estava iniciant el tòpic del nen gay. Llavors arriba el 2000 es parla de l'Europa moderna, arriba un bon dia del 2005 i el President del Govern central ens diu per llei que tenim els mateixos drets que la resta, que ens podem casar i formar una família amb descendents sense restriccions, tot i que la ment no va tant ràpid com seria necessari en termes de tolerància. Resulta que un assumeix que és gay, ho fa saber a qui pertoca (Windows 95) i ara que han passat els anys veus les noves generacions, t'atures a pensar i t'adones que cada cop afortunadament per una part, la de passar desapercebut, cada cop és mes difícil distingir un gay d'un hetero, i ja no és la pitjor ofensa confondre't i per una altra, coi ara costa molt saber si tens un amic o un possible lover.
Sembla a ser que en general ja no són tant traumàtiques les sortides de l'armari ni tant estranya la visibilitat a tot arreu i és que estem per fi davant del Gay 2.0 segur de si mateix, reversible, sense etiquetes únidireccionals i lliure de conflictes interns que casquen (potser menys traumes faran mes fluixa la literatura del futur). En el fons envejo una mica aquesta naturalitat i m'alegra pensar que poc a poc en algun racó tot progressa adequadament.
Que queda: la globalització i consolidació d'aquesta tolerància no oblidem que ara esta de moda el Tea Party...

Cap 4: Nous aires, vells camins.

Deu fer cosa d'un any em vaig plantejar la possibilitat de trencar amb la ciutat i tornar amb el front pansit d'on vaig partir fa una dècada. Amb la cua entre les cames i cercant una vida menys angoixant i solitària de la que m'aporta BCN. Els auguris eren d'una immensa tranquilitat però la vida se'm presentava d'hermità o de novícia enclaustrada entre parets de 4 segles d'història i una silenciosa resignació de ser el tiet raret i solter que a falta de possibles nebots cria gats perses enormes.
Aquesta desídia i aquestes ganes de fugir eren culpa en gran mesura dels conflictes laborals i de dur una vida sense substància i carregada de relacions-simulacre i parelles frustrades.
Aquest pou on em vaig ficar jo mateix em va fer cridar un bon dia i em va socórrer algun amic i una psicòloga em va llençar una corda que segueixo escalant.
Desprès d'una llarga negociació, de resoldre mil conflictes i estar tant bloquejat que ni tant sols podia escriure ara m'he agafat amb els braços a la boca del pou i he aconseguit tocar de peus a terra adonant-me de que he perdut un any de la meva vida que hagués pogut estar important i per trencar aquesta dinàmica he pres una sèrie de decisions:
Deixo la feina actual i si tot va segons està previst treballaré mitja setmana a BCN i mitja a Tarragona, un fifty fifty alternatiu a la deserció.
Demà em matriculo a la universitat per acabar el que vaig començar fa 10 anys.
Aquesta setmana trucaré a la psicòloga per seguir avançant després de la pausa d'estiu.
Això no és sexe, no són relacions sentimentals però és el principal motiu pel qual no he pogut fer res mes que anar al cine o intercanviar 4 paraules pel xat els últims temps.
1r pas reconeixer-ho.
2n buscar-hi una solució.
3r Tornar.

Cap 3: A single man

El fet de que Tom Ford es posi a dirigir un film ja crida l'atenció i si a sobre hi apareixen Colin Firth, mes guapo que mai, impecable de blanc i negre i amb unes ulleres perfectes, Julianne Moore i el bombó del Cortajarena doncs de calaix que crida l'atenció.

D'una estètica dels millors 50 on el director dissenyador es llueix amb els estilismes i recrea a la perfecció el drama silenciós que viu el protagonista que sovint apareix nu dins de l'aigua amb clarobscurs que mostren el seu dol per la pèrdua de l'estimat.

El millor. que és perfecta estèticament i que tots i cadascun dels personatges es preciós.

Que li falla, que res és transcendental i que et deixa buit com buida és la vida dels personatges en el fons i miserable per la solitud que el envolta.

La novel·la en que s'inspira té sentit en el seu espai temps. El film desencaixa ara mateix però serveix de memòria històrica dels anys durs on un vidu era un home solter. I com sempre un pensa que la vida, si no es comparteix no serveix absolutament per a res... ja sigui amb un gran amor o amb molts petits amors amics.

Cap 2: Un mirall on s'hi reflecteixen vampirs

Quan Michael de Queer as Folk va fer 30 anys els seus amics li van fer una festa on li anunciaven que havia mort oficialment pel "mundillo" gay i que passava de rei de la pista a home invisible. No obstant aquesta premonició fou quan el personatge troba el veritable amor i posa fi a anys de buscar desesperadament sense trobar res mes que nits furtives i fer d'espelma a la cambra fosca, algú ha escoltat mai nombrar un "cuarto oscuro" en català, diria que al xoriguera no apareix...

Els vint estan molt be, i estan sobrevalorats, nomes els vaig enllorar aquest estiu ballant al costat d'un preciós aragonès de 19 anyets que em va fer passar tota la nit ventant-me amb un vano pensant que bonic hagués estat jo mes jove, mes prim i mes atrevit mossegant aquells llavis tant sobtats.
De vegades semblo un vampir, serà que m'he aficionat a True Blood i m'inspiro de tot el que m'atreu. Per cert genial serie mig indie, mig gore, pujada de to i amb l'excusa de la sortida del taud dels vampirs es llencen nombroses metàfores sobre el racisme i la homofòbia, en definitiva la por i l'odi irracional al desconegut.

Per això em veig en aquests vampirs, guapissims per cert, i m'he enganxat a aquest mòn paral.lel de tenebres als meus quasi 30 anys he passat de Buffi Caçavampirs a vampirs caça iogurins. ces't la vie, la vie en blood.

Cap 1: Un nou aire

Passada la vaga de guionistes, en aquest cas jo i les circumstàncies. Un cop tancada i deixada com a frustrada la etapa de diari d'una dieta (hi seguirè insistint en silenci).
ara enceto una nova "temporada" amb noves ganes i per fer una reflexió del camí cap als propers 30 que ja estan tant a prop. Com deien la Carrie i les inseparables: Els 30 és la millor època, som joves com als 20 però amb més experiència i mes poder adquisitiu. Doncs reflexionem en aquest racó cap al canvi de dècada.

Cap 4: La recaiguda d'un Yonki del menjar.

3 setmanes i ja he descendit als inferns de la temptació i tot per un problema laboral. Ja ho deia la ex-aprenent de nutricionista que em va tractar en una coneguda cadena d'aprimament a base de píndoles i suquets de carxofa fatigosos l'any passat: si tens problemes laborals es molt difícil fer dieta.
I el dimecres passat, desprès de respirar el sofre de les oficines em vaig passar la tarda abandonat al sofà i quan em vaig despertar era fosc i vaig devorar amb una ànsia que semblava un vampir recent ressuscitat. Malament anem si tant aviat m'enfonso.
I clar al obrir la veda dimecres ho vaig fer de tal forma que fins dijous a la tarda no vaig parar de pecar menjada rere menjada i la bicicleta criant pols.

El positiu que n'he tret d'aquesta recaiguda és que un mal de panxa em recorda que no em senta be passar-me. Malgrat menjar de tot i massa no he deixat de caminar i sobretot que encara estic a temps de tornar al bon camí.

Avui la balança m'ha dit que peso el mateix que la setmana passada. I per sort és tracta d'una pausa i no una marxa enrere (que mai es bona en cap sentit).

Avui tot i pensar pensar pensar en porqueries he aguantat. Demà espero pedalar i poder dir el mateix i que per un cop la cabra no tiri muntanya amunt.

Cap 3: La rima del 5.

Si senyor, ja van dues setmanes de resistència contra una genètica tant cabrona, val, soc l'únic descendent amb ulls verds però coi la alopècia i la tendència a guanyar pes es podrien haver perdut en tantes combinacions de cromosomes possibles.

Però anem al gra: la balança avui ha cantat: 95,150 Kg, ja podem fer la rima del 5 i ja van mes de 2 Kg perduts entre sueres de bicicleta i canonades...

El cap de setmana sol ser el punt crític. El dissabte és el que anomeno el dia de la tarifa plana, i mira que divendres vaig haver de tallar una conversa de pizzes per no caure en la temptació i resistir un dia mes. El punt rabiós va ser quan al passar per davant d'una farmàcia la balança que feia de guarda de la porta va i em solta: - Vol saber el seu pes ideal? Ai perquè respecto la teconològia i no li vaig tenir en compte però vaig estarà punt de clavar-li una puntada de peu a la descarada, ja en tinc prou que cada dilluns la que tinc de referència em suggereixi: consulti al seu metge.... (Màquines.... clavadetes als seus sants inventors...)

Diumenge el temps em va donar una treva per fer una passejada urbana i de pas deixar descansar la bicicleta. Cereals per sopar i esperar una xifra cada dia mes baixa a la gràfica inversament proporcional a l'interès que pugui despertar. Quan mes baixa el pes mes possibilitats de despertar interès. Però sobretot mes bon humor i mes possibilitats de trobar roba i sentir-me a gust.

Molt divertit el 5 però ja desitjo conèixer el 4.