diumenge, 18 d’octubre del 2009

Cap 11 Sessió de tarda

Ja fa anys que tinc superada la fòbia d'anar sol al cinema. M'agrada veure les històries en pantalla gran, a les fosques i ocasionalment amb crispetes. És com si captessin mes la meva atenció.
per això habitualment els dimecres vaig a la sessió de les 4 als cinemes Aribau o a qualsevol altre que projecti una història desitjada.
Aquest passat dimecres però la nova comèdia del Woody Allen no va captar tota la atenció que és mereixia per una imprevista aparició: un especimen que creia extingit o relegat a les darreres files dels cinemes mes foscos i de sèrie B, un possible "pajillero" de cine.
En aquestes hores i tractant-se de "Si la Cosa funciona" la majoria de persones que ocupaben les butaques de la sala 5 eren jubilats, i jo al mig, en la típica fila buida quan va entrar un noi d'uns 30 anys i melena que despres d'avançar força es va girar i al veure'm va retrocedir fins seure a la meva fila deixant nomès una butaca entre els dos, potser per no fer xerrar mes del compte a les avies que darrera nostre s'estaven carregant l'Àgora d'Amenabar sense tant sols haver-la vist ni dir be el nom d'Hipatia.
Quan les llums es van apagar i va començart el film la mà del noi es va allargar i va ocupar la butaca-frontera a escassos centímetres del meu braç, i així va estar tota la pelí on jo, de braços creuats no podia deixar de mirar de reüll com aquella mà aliena no paraba d'insinuar que per error em podia tocar el braç.
La veritat, a aquestes alçades de la vida creia que no em trobaria en una situació tant ridicula. Una cosa és lligar a la cua de la taquilla, o que un altre solitari et parli sobre la pelicula i una molt diferent és que algu t'assetgi subtilment, tampoc era molt guapo crec, i no et deixi disfrutar de l'espectacle pagat.
Quan s'acava el film el protagonista fa un monòleg sobre la felicitat i el positiu d'atrevir-se i jo penso, aquest captara el missatge i em fotra mà....

Per sort quan van sortir el titots de crèdit ambdos ens vam aixecar i malgrat que la coca-cola (light off course) m'havia deixat la bufeta a punt d'explotar al veure desapareixer el noi intuint que es perdia als labavos vaig optar per perdre aquests tren i còrrer cap a casa per no pixar fora de test.
És aquesta la meva recompensa per anar sol al cinema? són aquestes les relacions que m'esperen???
Algú vol venir amb mi al cinema a veure la pel.licula i comentar-la despres amb un cafe evitant el moment sordid i els kleenex??? La Cosa funciona! els homes.......no!

dijous, 1 d’octubre del 2009

Cap 10: Tot sobre els meus fracassos sentimentals (Ramon)

Amb la idea de que si ho escric puc tenir un punt de vista diferent sobre el que ha passat i de pas algú en pot opinar enceto una sèrie de capítols sobre els fracassos sentimentals que m'han marcat mes.

I enceto aquesta llista amb en Ramón, que espero que no crec que em llegeixi ja que em perdut el contacte.
és tracta d'un noi uns 5 anys mes jove que jo, universitari de lletres, inquiet, irònic, maco i amb cert atractiu d'aquests morens nacionals amb una mica de grenyes i les ulleres de pasta de reglament.
Té un passat familiar que l'ha marcat, com a molts, s'ha criat sol amb la seva mare i alerna la universitat amb feines esporàdiques i viatges per europa ja sigui com Erasmus o per practicar l'anglés.

Crec que hi havia molt feeling parlant i soliem coincidir en gustos, potser ell és mes expert en el mòn de la cultura i mes donat a anar al teatre i alternar-ho amb moltes festes amb amics.
Un passat complexe similar.
Compartim música i directors de cinema fetiche.

Que li fallava a ell: No crec en la barrera de l'edat com a problema però se'm feia massa jove per compartir algunes aspiracions i sobretot va coneixer a un noi mes guapo, mes jove etc etc i va estar una temporada evitant-me fins que els vaig trobar una nit i vaig entendre que no sentiem el mateix.

Que em faltava a mi: Potser havent estat mes decidit i fent un grup d'amics hagues aconseguit cultivar-hi una amistat.

Bo en el paper però no li agradava prou com perque em robes un petó, cosa que jo no m'tatreviria a fer almenys sobri. Potser si enlloc de tants cafes, dinars i cinemes haguessim anat un dissabte a Arena.....

Amb aquest fracàs de fa un parell d'anys enceto aquest top ten.